HEDDY LAMARR


Filla d'un banquer i una pianista d'origen jueu, Heddy Lamarr va néixer sota el nom de Hedwig Eva Maria Kiesler el 9 de novembre de 1914, a Viena (Àustria). Des de petita va destacar per la seva intel ligència i va ser considerada pels seus professors com una superdotada. Va començar amb 16 anys els seus estudis d'enginyeria, però al cap de tres anys, el 1931, abandona l'enginyeria atreta per la seva vena artística i comença a treballar en el teatre berlinès amb el llegendari director Max Reinhardt.
Així, Heddy inicia la seva carrera cinematogràfica, i aviat serà mundialment famosa per la seqüència de la pel.lícula comercial Èxtasi en la qual per espai de deu minuts apareix completament nua, primer a la vora d'un llac i després corrent per la campanya txeca. Per aquesta escena es la coneixeria com la primera dona en la Història que aparegués nua en una pel.lícula comercial.



Atret per la pel.lícula, el magnat Friedrich 'Fritz' Mandl arregla amb els seus pares un matrimoni de conveniència i és promesa en matrimoni en contra de la seva voluntat. Hedy qualificar posteriorment aquesta època com d'autèntica esclavitud.

Fritz, el seu marit, que havia subministrat armes i municions a les tropes de Mussolini durant l'ocupació de Abissínia (avui Etiòpia). Després de casar-se, va intentar infructuosament fer-se amb totes les còpies existents de la pel.lícula en que la seva esposa apareixia nua. Molt gelós, obligava a acompanyar a la seva esposa en tots els sopars i viatges de negocis. Va ser tancada a casa i sotmesa a un estricte control. Heddy va haver d'abandonar la seva incipient carrera cinematogràfica i qualsevol altre tipus d'activitat que no fos el de simple comparsa de Fritz. Ella explica que només podia banyar-se o despullar-se quan el seu marit estava al seu costat, aguaitant.
Ella va aprofitar la seva solitud per continuar els seus estudis d'enginyeria i utilitzar el seu enginy per sostreure als clients i proveïdors del seu marit els detalls de la tecnologia armamentística de la seva època. Aquests coneixements van ser cedits per l'actriu a les autoritats d'EE. UU. anys més tard; igualment algunes reunions li van servir de guia per idear i patentar, en els anys 1940, la tècnica de commutació de freqüències que li tornaria notorietat en els últims anys de la seva vida.
Durant la seva enclaustrament, manté una relació sentimental amb la seva assistenta. Aquesta relació li va permetre obtenir l'ajuda necessària per escapar. En una rocambolesca història d'amor, Heddy aconsegueix la infraestructura necessària per preparar un complet pla de fuga i escapar per sempre de les urpes del seu marit. Escapant per una finestra del bany d'un restaurant, fuig en automòbil fins a París (França), sent seguida de prop pels guardaespatlles del seu marit.
Ja a París, aconsegueix viatjar més tranquil.lament a Londres (Anglaterra). Però no se sent segura. Finalment i gràcies a la seva fama, pot viatjar a Hollywood (EUA), on seria protegida per Louis B. Mayer, (De la Metro Goldwyn Mayer) que a més de protecció, li donaria un nou nom inspirat en l'actriu Barbara La Marr, antiga amant de Louis morta en tràgiques circumstàncies.


Així va renéixer com Heddy Lamarr i recomençar de nou la seva vida com a actriu.
Retrat d'una tomba bizantina del s.IV

LAUTREC
Inspecció mèdica a la Rue des Moulins



GAUGIN
Vida i Mort


LA RARA ANATOMIA DELS CENTAURES


ANA AJMÁTOVA



Poetesa russa nascuda a Odessa el 23 de juny de 1889.

Filla d'una noble família d'origen tàrtar, va estudiar llatí, història i literatura a Kíev ia Sant Petersburg.

Es va casar amb Nikolai Gumiliov el 1910, el més destacat escriptor del grup acmeísta, amb qui va viatjar per Itàlia i França. Lectora incansable, llegia en les seves llengües originals a Baudelaire, Dante, Horaci i Shakespeare.

Durant molts anys va ser silenciada pel règim soviètic. Els seus poemes es van prohibir, va ser acusada de traïció i deportada. En tornar a Leningrad, el 1944, va produir la seva obra més important, "Requiem", publicada tot just el 1963. El 1965 va ser nomenada doctor honoris causa per la Universitat d'Oxford.

"El pas del temps", la seva última obra, és un balanç de la seva trajectòria de 1910 a 1965.

Va morir a Moscou el 1966.



Hi ha en la intimitat un límit sagrat

Que transposar no pot encara la passió més boja

Ni tan sols si l'amor el cor esquinça

I enmig del silenci es fonen les nostres boques.



L'amistat no pot, res poden els anys

De vols elevats, de flamejants paraules,

Quan l'ànima és lliure i no la venç

El dolç llanguiment del gaudi i la lascívia.



Pretenen aconseguir ments alienades,

I a qui ho transposen els omple de tristesa.

Comprens tu ara per què el meu cor

No batega a ritme sota la teva mà?






TRES TAXIDERMISTES
I
UN TRACTAT





PEL MAL DE QUEIXAL AL SEGLE XIX

NO T'EN RIGUIS DE RIMBAUD

Joan Bauçà                                                      Caterina Alorda
UBU REI



Aina Cortés                         Carles Molinet
TRONO DE SANGRE
 Akira Kurosawa

Una adaptació de  'Macbeth' al Japó medieval. Després d'una gran victòria militar, els Caps Samurais Washizu i Miki es perden en la densa teranyina d'un bosc on es troben amb una misteriosa dona d'edat que prediu grans coses per Washizu i  coses encara més grans per als descendents de Miki. Un cop fora del bosc, Washizu i Miki són immediatament promoguts per l'emperador. Washizu, animat per la seva ambiciosa dona, intriga per a fer realitat encara més de la profecia , fins i tot si això significa matar a l'Emperador.



TATUM


CODONYS




ZURBARAN



QUINCE JAM

Ingredients

1 kg of quinces

1 kg sugar

water

Preparation

Peel and cut the quinces. Put them to simmer in a pot with some water and sugar.

Let cook for at least 1 hour. After this time, blend it. It's more authentic if you crush with a fork until a paste that will stay, but if you want to go faster and do not wish to be enclosed in pieces, use a mixer.

Serve this cold dessert, accompanied by a few slices of cheese.




ANTONIO LÓPEZ


GABRIEL FERRATER




NEU

 
Feixuga damunt teu. La cara cerca

un encaix al teu coll, i va parlant.

Entra la llum de neu, i tu recordes

quin fred teníeu. Ella et va contant

coses i coses, i escoltes i oblides,

com si et contés un somni. Fins que et diu

que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.

"Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades

algú se m´endú."

"Potser no m'ha sorprès,

però em fa pena."

I ella se´t redreça,

s´allunya de la injúria en què vol

endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:

"Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha

res més horrible. Et trobes al damunt

un home qualsevol-"

I surts de tu.

Tremoles. No fa gaire, pel carrer,

ella tenia fred al teu costat.




LLORENÇ







LA RARA ANATOMIA DELS CENTAURES

Aristide Bruant, que anteriormente había trabajado como mozo en los ferrocarriles y como animador en diferentes cabarets y café-conciertos, comenzó a realizarse como cantante al atraer la atención de Julio Jouy, quien lo invitó a actuar en el Chat Noir.
Siempre vestido con chaqueta y gabán de terciopelo negro, camisa y bufanda rojas, botas altas, bastón y sombrero, Bruant pronto se convirtió en una figura familiar del viejo Montmartre, que entusiasmaba a la audiencia con su tratamiento insultante y descarado.
Sus actuaciones consistían en la ejecución de un repertorios poemas realistas y canciones que acompañaba a la guitarra, de contenidos social y a veces de carácter anarquista. Sus temas preferidos eran las clases sociales más bajas, indigentes, prostitutas, chulos y víctimas de la injusticia social. Cuando la burguesía venía a gastar su dinero al cabaret, él se dirigía a ella con gritos e insultos. Cada mujer que entraba en el club, era escoltada por un estribillo coreado por la audiencia, que dirigía el propio Bruant: "Oh, qué pálida es ella...".
Su cabaret estaba adornado con obras de amigos artistas que ocasionalmente exponían sus trabajos en él, como así ocurría con Toulouse-Lautrec o Steilen.
Como el Chat Noir, también editó una revista "Le Mirliton", en la que además de publicarse sus canciones, aparecían ilustraciones y cuadros de su amigo Lautrec.
A parte de su trabajo en el Mirliton, también actuaba por contrato en otros club de la noche parisina. Siendo estrella principal en el "Ambassadeurs" en 1892, exigió que se colgara su cartel de Lautrec por todo el local.
Entre 1889 y 1895, aparecieron sus canciones editadas en dos tomos ilustrados por Steilen, para la cual también hizo Lautrec un anuncio aprovechando la plancha del último cartel de Bruant de 1895.
Aquella audiencia que tanto parecía disfrutar de los modales barriobajeros de Bruant, hizo que su negocio prosperase rápidamente haciéndose de una pequeña fortuna con la que compró una granja a la que se retiró pronto, dedicándose a escribir artículos en diarios y revistas, algunas novelas y un diccionario del argot que tan bien conocía. A los 73 años, en 1924, grabó sus canciones más famosas en un disco gramofónico.



MATISSE AL SEU ESTUDI