Es difícil hablar de hacer teatro o de escribir teatro porque íntimamente siento que hablar presupone una traición a la verdad, pero entiendo más el teatro cuando lo escribo y cuando lo pongo en escena y lo puedo ver, que cuando intento explicarlo. Cuando hablo (y escucho hablar) comienzan a aparecer los comentarios inteligentes sobre como se hace, o como debería ser el teatro. Sabemos que muy poco de esto sirve en definitiva. En realidad no se suele ver en la escena lo que tan bien se explica o se fantasea fuera de ella. Lo único que queda es intentar producir verdad en sus innumerables formas y matices. Hay que intentar encontrar la verdad simplemente porque es revolucionaria, y será solo ese trabajo inmensamente prolijo y ordenador de un caos lo que se sentirá como verdadero. No importa tanto qué forma estética adopte finalmente como tampoco el tema que desarrolle. Hay que recordar siempre: un objeto vulgar atravesado por una simple mirada, inesperada para el tiempo que corre, permitirá que se pueda re-significar. ¿Si no por qué, a pesar de sentir muchas veces que perdemos el tiempo en una sala de teatro, seguimos concurriendo? Quizás porque recordemos –en alguna función, en alguna obra– haber descubierto algo que nunca habíamos observado en tal dimensión por estar simplemente inmersos en nuestra realidad hogareña. Una realidad en la que aseguramos imaginar domésticamente. Una realidad que creemos conocer todos los días porque la transitamos con seguridad y prudencia. Pero también se trata de una realidad que, nosotros, la humanidad, lo humano frente a la escena puede lograr desarticular. Y sí llegamos frente a la función, y de pronto miles de años se interrumpen, esa alteración nos hará conocer algo de nuestra existencia para poner en duda los principios, no solo del arte, sino de lo que es en definitiva “la realidad”. Y ahí es dónde yo agradezco y justifico la existencia del teatro.
DANIEL VERONESE
Déu del cel no hi ha res com la naturalesa les muntanyes feréstegues desprès el mar i les ones precipitant-se i desprès el camp preciós amb els conreus de civada i de blat i de tota mena de coses i aquell bestiar ferm que shi passeja teixampla el cor de veure rius i llacs i flors de tota mena i forma i olors i colors naixent per les cunetes i totes les prímules i violetes i la naturalesa i aquests que diuen que no hi ha Déu no en donaria ni així de tot el seu saber per què no van i creen alguna cosa moltes vegades li ho he preguntat els ateus o com es diguin que es facin treure el pa de lull primer després bramen demanant un capellà quan es moren i per què per què perquè tenen por de linfern per la seva consciència bruta ah si ja els conec bé qui va ser la primera persona de lunivers abans que hi hagués ningú que ho va fer tot qui ah ells això no ho saben jo tampoc o sigui que ja estem aclarits també podrien provar de fer que el sol no sortís demà el sol brilla per tu em digué ell el dia que jèiem entre els rododèndrons a Howth Head amb el vestit de tweed gris i el barret de palla el dia que el vaig fer decidir que sem declarés sí primer li vaig donar el tros de pastís de matafaluga que em vaig treure de la boca i era any de traspàs com ara fa 16 anys Déu meu després daquell petó tan llarg quasi vaig perdre lalè sí va dir que jo era una flor de la muntanya sí això són flors totes un cos de dona sí aquesta va ser una veritat que ha dit en sa vida i el sol brilla per tu avui sí per això magradava ell perquè vaig veure que ell si que ho entenia i sadonava de què és una dona i jo sabia que sempre en faria el que voldria i li vaig donar tot el gust que vaig poder el vaig anar portant fins que em va demanar que li digués que si i primer jo no volia respondre només mirava enllà cap al mar i el cel pensava en tantes coses no sabia res del Mulvey i de Mr. Stan Hope i la Hester i el pare i el vell capità Groves i els mariners jugant a vola moixó i a viola i a arrencar cebes que en deien ells al moll i el sentinella a davant de la casa del governador i aquella cosa al voltant del casc blanc pobre diable mig rostit i les noies espanyoles rient amb les seves mantellines i les seves pintes altes i subhastes del matí els grecs i els jueus i els àrabs i el dimoni sap qui més de tots els extrems dEuropa i Duke Street i el mercat daviram tot cloquejant al davant de cal Larby Sharon i els pobres ruquets relliscant mig adormits i els tipus indefinits embolicats amb les capes adormits a lombra a les escales i les grans rodes dels carros de bous i el vell castell de fa mil anys sí i aquells moros ben plantats tots vestits de blanc i amb turbants com reis demanant-te que tasseguessis a les seves miques de tenda i Ronda amb les finestres antigues de les posades 2 ulls que llambreguen una gelosia amagats perquè lenamorat besi la reixa i les tavernes entreobertes de nit i les castanyoles i la nit que vam perdre la barca dAlgesires el vigilant fent la ronda sereno amb el seu fanal i ah aquell horrible torrent tan fondo ah i el mar el mar carmí de vegades com foc i les glorioses postes de sol i les figueres dels jardins dels jardins de lAlameda sí i tots aquells carrerons estranys i cases roses i blaves i grogues i els roserars i el gessamí i els geranis i els cactus i Gibraltar de petita on jo era una Flor de la muntanya sí quan em vaig posar la rosa al cabell com feien les noies andaluses o men posaré una de vermella sí i com em va fer un petó sota la muralla mora i vaig pensar en fi és igual ell que un altre i llavors li vaig demanar amb els ulls que mho tornés a demanar sí i em va preguntar si jo volia sí dir que sí la meva flor de la muntanya i primer el vaig estrènyer als meus braços sí mel vaig acostar perquè em sentís els pits tot perfum sí i el cor li anava desenfrenat i sí vaig dir sí que vull Sí.
James Joyce, Ulisses [Ulysses]. Traducció de Joaquím Mallafré.
(LA LLENGUA DE LA GLACERA)
No t'enganyi la vista ni el cor s'excedeixi
al robar-te la memòria de la sang.
Davant teu jeu el mar. Sòlid i rotund
com abans ho feu sobre el foc de la terra.
Però aquest mar plora en el vessant del temps,
la seva fredor cedeix davant les nostres veus
i les nostres petjades d'asfalt i carretera.
Però no t'enganyin els teus ulls ruixats
per sals de plata. Aquesta quietud superba
imita el bandoneó de les ones i a elles van
les aus fugitives de la nit eterna.
El mar va ser gel. Gel blau. Blau misteri.
RISOTTO CON IL NERO DI SEPPIA
Ingredienti per 4 persone:
400 g di riso
1 kg di seppie
1 cipolla
2 spicchi d'aglio
prezzemolo
1/2 bicchiere di vino bianco secco
fumetto di pesce q.b.
olio extravergine d'oliva
sale, pepe
Preparazione:
- Pulite le seppie privandole di osso, occhi, rostro e interiora, tenendo da parte il sacchetto dell'inchiostro; lavatele e tagliatele a piccole listarelle. In una pentola fate soffriggere l'aglio e la cipolla tritati in qualche cucchiaiata d'olio. Non appena avranno leggermente preso colore, aggiungete le seppie e fatele cuoce- re a fuoco moderato bagnando con il vino.
- Dopo una decina di minuti rompete nella pentola alcuni sacchetti dei nero. Unite il riso e lasciatelo tostare nel condimento, poi salate, pepate e versate i primi mestoli di brodo caldo. Lasciate che il liquido si assorba prima di versare nuovo brodo e mescolate.
- Non appena il riso sarà al dente, spegnete, spolverate con una manciata di prezzemolo tritato e lasciate insaporire qualche minuto a pentola coperta.
se despertó con el silbido del viento no había amanecido un llanto lejano la luna entre las nubes iluminaba levemente los árboles del jardín irreducible deseo bajó las escaleras la calle la luz cansada de las farolas el sendero que llevaba al huerto a mitad del camino se giró para ver la casa enorme y sola recordó a su madre llamándole desde la ventana cuando él llegaba del colegio y se vio a sí mismo de niño corriendo muy deprisa sin pensar y un extraño placer invadiéndole el cuerpo empezaba a flotar en el aire y el tiempo se detenía un relámpago ancho y poderoso iluminó el cielo los truenos las nubes se juntaron tan rápidamente escalofríos. Las luces se llenaron de gotas de agua que el viento agitaba con fuerza resguardarse en un portal mientras la lluvia se hacía cada vez más densa y aterradora. Todo a su alrededor se desdibujaba en aquel momento algunos pasos delante alguien de pie bajo la lluvia avanzó hacia él y sin entrar en el portal se le acercó hasta tomarle la mano con dulzura una mujer al cuello una cruz que él nunca había visto pero que recordaba claramente la mujer desaparecía sonriendo empujada por una fuerza amable y poderosa se sentó en el portal mirando los dibujos de agua que la lluvia formaba en la pared desde lo más profundo un llanto limpio y abierto después sin esfuerzo sin tristeza oscuro
La psicosis de les 4’48.
Sarah Kane.
(Un silenci molt llarg.)
Però tens amics.
(Un silenci llarg.)
Tens molts amics.
Què ofereixes als teus amics perquè et recolzin?
(Un silenci llarg.)
Què ofereixes als teus amics perquè et recolzin?
(Un silenci llarg.)
Què els ofereixes?
(Silenci.)
- - - - -
una consciència consolidada habita en un saló de banquets obscur a prop del límit de la raó el terra del qual es mou com deu mil escarabats quan entra un raig de llum que uneix tots els pensaments en un instant d’harmonia física.
Vaig tenir una nit en la qual tot em va ser revelat.
Com puc parlar de nou?
L’ hermafrodita trencada que es creia sola percep en realitat l’ habitació abarrotada i suplica no despertar-se mai del malson
i estaven tots allí
tots i cadascú d’ ells
i coneixien el meu nom
mentre jo fugia com un escarabat pels respatllers de les cadires
Recorda la llum i creu en la llum
Un instant de claredat abans de l’ eterna nit
no em deixis oblidar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)