COM DIVERTIT

- És com divertit i com trist.

Suposo que és com amarg.

Suposo que és una d’aquelles coses com amargues, una d’aquelles coses amb les que rius tot plorant.

Després de tant de temps, després de tants anys, ell finalment torna amb sa mare.

I d’entrada, saps, com que “qui és aquest?”

Llavors hi ha el moment en què se n’adona: “Oh Déu meu: és el meu propi fill.”

I s’abracen allà mateix a la cuina i saps és tan commovedor.

Vull dir és simplement tan commovedor veure que ell ha trobat aquella cosa, aquella força, per perdonar sa mare.

Que li ha perdonat el seu alcoholisme.

Que l’ha perdonada per anar-se’n amb altres homes.

Que l’ha perdonada per destruir la fe del seu pare en ell mateix i conduir-lo al suïcidi.

I tots dos estan com plorant i rient i plorant un altre cop tot a la vegada a la mateixa cuina on seia quan era petit presenciant les terribles discussions dels seus pares. Son pare en un mar de llàgrimes llençant el licor d’ella a l’aigüera a les deu del matí mentre ella xiscla que si ell fos un home de debò amb una mica de respecte per ell mateix ella no hauria de fotre-li al mam fins a rebentar, oi. I hi ha aquestes petites esgarrapades a la taula que recorda haver fet d’amagat amb una forquilla. I tu ets conscient, saps, com de la continuïtat de les coses, de l’amargor de les coses.

I llavors ell diu, “eh, mama, tinc una sorpresa per a tu.” I la mama com que s’aparta i s’eixuga els ulls i diu, “quina sorpresa?”

I ell diu, “mira per la finestra, mama.”

I a fora hi ha aquesta furgoneta com polsegosa amb dos nens petits petits al darrere com mirant. Com mirant a la càmera.

I ella amb prou feines pot creure’s que aquests són els seus propis néts.

Llavors ell diu, “mama, vull que coneguis l’Annie.”

I llavors és quan aquesta dona l’Annie baixa de la furgoneta i és com realment alta i rossa i forta amb aquests ulls blau clar que et miren de dret al cor, i és com – bé suposo que és com el somni de cada home del què hauria de ser una bona dona, i el somni de cada mare de l’esposa que escolliria per al seu nen.

I resulta que ell i l’Annie i els nens estan fent aquesta nova què? Bé, vida. Estan fent aquesta nova, sí, vida per a ells mateixos lluny de la ciutat. Alimentant-se de la terra. Cultivant verdures. Caçant animals. Perforant sota terra a la recerca d’aigua completament pura. Educant els seus propis fills. En la creença que l’Home és lliure davant de Déu per forjar el seu propi destí i prendre qualsevol mesura necessària per protegir la seva família.

I durant el sopar – que bàsicament és una mena d’amanida de pollastre amb maionesa – ens assabentem que ell de fet és l’oficial en cap de tot un grup d’individus d’idees afins que s’han armat no per cap ànsia de sang, sinó per necessitat perquè és la guerra. “Guerra?” diu la mama. “Com vols dir, guerra?”

Així doncs l’Annie ha d’explicar a la mama com ells no creuen ni en els impostos ni en el benestar ni en cap d’aquestes merdes. Com la guerra és una guerra contra un govern que treu el pa de la boca del treballador i el dóna als amants de la pornografia i als partidaris de l’avortament d’aquest món.

És una guerra contra els maleïts mariques.

És una guerra contra els traficants de crack i els negres.

És una guerra contra els jueus conspiradors i els seus intents de rescriure la història.

És una croada contra les imatges degenerades que es fan passar per art.

És una guerra contra tots aquells que ens negarien el dret a portar armes.

I l’Annie té com aquesta llum interior.

És com que uau, s’ha obert, s’ha obert, s’ha obert camí a través de tota la confusió i les veus xerraires de les nostres vides i dels nostres temps i simplement ha trobat aquesta com realment què?

Cosa suposo.

Aquesta cosa, aquesta cosa com absoluta.

És com que ella ha trobat aquesta cosa

És com que – ei – l’Annie ha trobat aquesta cosa, la clau, sí, aquesta cosa clau, aquest secret, aquesta certesa i simplicitat, aquesta cosa simple i secreta que tots busquem al llarg de les nostres vides i que és, suposo, la veritat.

Sí. I és com commovedor veure fins a quin punt està pendent dels nens, ell.

Com és ell que els talla el pollastre i els eixuga les boques amb un tovalló de paper – la imatge, saps, d’aquest tio enorme vestit de camuflatge fent totes aquestes feines domèstiques amb afecte.

Perquè la família es troba en el cor de les coses, suposo.

I un dels nens petits petits aixeca la mirada del seu pollastre i diu, “papa, per què plora?”.

I és veritat.

La seva mare està plorant.

Mentre està asseguda a la taula familiar mirant aquesta família que no sabia que tenia – el fill i la seva dona jove i bonica, els seus fills forts i innocents amb tota la vida davant seu – ella, i tant que sí, plora com si ella mateixa fos una nena petita.

I l’Annie acaricia els cabells del noi – que estan tallats realment curts, saps – com un autèntic soldat – i diu, “perquè és molt feliç, fill. Perquè és molt feliç.”

ATEMPTATS CONTRA

LA SEVA VIDA.

MARTIN CRIMP

traducció de Víctor Muñoz i Calafell