NEUS CORTÉS ÉS MELINA
MELINA
Quan
tanc els ulls una estona sempre pens en mon pare i per culpa d’això el cor em
torna petit com un gra de cafè, llavors els he d’obrir molt, els ulls, fins que no puc pus, per saber que no estic
dins aqueixa part del meu cap que em fa tanta por, però avui, quan he entrat en
aquesta habitació el cor quasi m’ha explotat i m’han vengut ganes de plorar de tanta alegria. És tan preciosa,
està tan ben pintada, és tan com la vull que crec que no podria ni somiar-la. L'únic
que em sap greu és no poder compartir tanta felicitat amb en Roberto, en Miguelito i na Maria José... bé... amb ma mare i els altres també, però en Roberto
és el jove amb qui m’he de casar quan torni a ca nostra, bé…quasi ho és, mai ens
hem dit que érem nuvis, però com m’ha vengut a esperar quatre vegades i mitja al cap de cantó de
l’escola i m’ha acompanyat fins a ca nostra pens que puc dir que ho és. La
mitja vegada no la cont sencera perquè va ploure i en Rodriguez un veïnat nostre
que té una furgoneta ens va venir a cercar an en Miguelito i a mi perquè al meu
poble quan plou els carrers s’omplen tan d’aigua que fan por i son perillosos
de veres. En Miguelito és el meu germà petit, té deu anys i... quatre mesos...
i dues setmanes justes... bé.... ah! no cont sencera la vegada que fa cinc d’en
Roberto perquè aquell dia en Miguelito i jo anaven a la part de darrera de la
furgoneta tapats amb una lona, perquè plovia com he dit, i vaig veure en
Roberto aturat al cap de canto de sempre tot banyat que m’esperava. Em vaig
sentir tant contenta que vaig abraçar en Miguelito fins que em va dir que li
feia mal, però com aquell dia en Roberto i jo no arribaren junts a ca nostra
només ho cont com mitja vegada. A Na
Maria José també l’anyor molt, és la meva millor amiga vivíem una davant
l’altra, les cases eren iguales. Sempre estavem plegades fins que ella se’n va
anar a viure a una altra banda i tomaren ca seva i ho deixaren així tot tomat i
ple de brutor, Ella encara venia a l’escola però no sempre i com a trista, al
final no venia gens però em deixava cartes molt llargues plenes de faltes per
davall la porta on deia que viu a una casa molt gran amb criats i tot, no sé si
és vera, a l’escola diuen que no, que son pare devia molt per mor de les cartes
de jugar però a mi m’és igual i sempre que m’escriu estic molt contenta encara
que no em vulgui contar perquè se’n va anar i mumare quan li deman digui que no
ho sap i que no hi pensi. Quan na Maria José va deixar de venir escola em va
saber greu però no molt, a mi m’agradava anar a escola i passava gust encara
que ella no hi fos; quan era com en Miguelito
em costava posar les paraules una darrera l’altra dins el meu cap per
poder-les escriure, però després vaig aprendre a imaginar-les com si fossin un
dibuix o una fotografia i d’aquell dia em va anar bé. Ara que he acabat l’escola enyor
molt poder mirar i llegir els llibres
que tenia el mestre a la prestatgeria de
la classe, hi havia fotografies de girafes, búfals, goril·les i tota una part
dedicada als mamífers marins, balenes, dofins i això... Don Antonio el meu
mestre volia que seguís estudiant però a ca nostra havíem d’anar a recollir el cafè
a la finca de Don Ignacio i no vaig poder. El cafè que collim és molt bo i les
dones que fan feina amb nosaltres diuen que aquí agrada molt, dins la bossa en
duc un poc, ( mostra la
bossa i treu un mocador amb grans de cafè dins) m’agrada molt
l’oloreta que fa, també he duit una pepa de pedaç que em va fer mumare quan era
petita, un collar i unes arracades que em va donar na Maria José, un soldat de
plàstic que me va donar en Miguelito i una foto de carnet d’en Roberto que ell tenia
dins la cartera i que jo li vaig prendre un dia que em va deixar la caçadora
per anar a comprar-me un gelat quan m’acompanyava a ca nostra. Ara que guardaré
nins i ajudaré amb les feines d’una senyora que no les pot fer perquè ha de
treballar a una empresa important, podré seguir estudiant i quan l’acabi aniré
la universitat a estudiar zoologia que és la ciència que explica la vida dels
animals. A ca nostra només tenim un animal: N’Emilio, és una cussa però quan en
Miguelito i jo la trobarem a un descampat on tothom juga a futbol no ho sabíem
i li posarem Emilio com un lloro que teníem que es va morir, i després quan ens
temerem que no era Emilio sinó Emilia no li canviarem el nom perquè Emilia no
ens agradava i a més una cosina de ma mare que ve molt a ca nostra nom així. A ca nostra quasi no hi cabem quan ve tothom,
ens amuntagam cinc al sofà i tres o quatre al llit d’en Miguelito que està
devora la finestra i encara hem d’anar cercar dues cadires que hi ha a la cuina
que n’Edu va dur de no sé quin bar d’un amic seu, a més d’en Miguelito, tenc un
germà gran, n’Edu que ve molt poc i sempre a l’hora de dinar o sopar però tot
d’una que arriba es posen a discutir amb mon pare i ma mare s’enfada i en
Miguelito i jo anam defora a jugar amb una pilota i quan n’Edu surt ens apunta
amb el dit, alça en Miguelito per amunt
i a mi em mira fixament i em diu que si algú em molesta li digui tot d’una que
ell li donarà una lliçó. Ma mare sempre em diu que vagi viva amb els homes, una
vegada em va dir que els homes tenen una bèstia dedins, que en alguns aquesta
bèstia està desfermada i surt quan vol i que en uns altres esta amagada i es
més poruga però tots la tenen i que les dones han d’aprendre a viure-hi i també
a fugir-ne. Una vegada i només una vegada vaig veure la bestia de mon pare i
per això quan tanc els ulls i no puc dormir em passa això que em passa. Va ser
un diumenge que mumare i en Miguelito no hi eren perque havien anat amb
l’autobús a veure un mercat que feien al centre i jo tenia molta tos i vaig
quedar amb mon pare. Estàvem tot sols mirant la tele i ell em va començar a estrènyer
d’una forma rara i em va tocar per tot fins que vaig plorar llavor em va pegar una empenta, em va enviar a la cuina
i em va dir que si li deia res a mumare em pegaria tant que em moriria de mal
però només va ser una vegada. Quedar tota sola amb munpare em feia por però un
dia ell i n’Edu m’esperaven a la porta de ca nostra sense barallar-se, n’Edu em
somreia mostrat les dents i monpare mirava enterra i es gratava les mans com si
tengués picor. Em varen dir que uns amics seus volien que anàs amb ells per
ajudar a gent que no tenia temps per guardar els seus fills petits i per fer
totes les feines de la casa. També veren dir que tendria una habitació gran,
que podria estudiar, guanyar diners per mi i enviar alguna cosa per la família.
Jo vaig sentir com un tros de gel al ventre però vaig dir que si. I estic molt
contenta d’haver dit que si. Mumare va
preparar una maleta grossa i va venir molta gent a dir-me adéu...i tothom va
plorar molt... mumare la que més. Mumare nom Melina com jo, m’ho posaren perquè
la meva padrina es va morir un poc abans de jo néixer i aquest nom li agradava
molt i va ser per això que li posà a mumare. Mumare també m’ha contat que era
perquè aquest non, Melina, sortia a una cançó d’un cantant molt guapo de quan
la padrina era jove, ma mare quasi no s'en recorda de la cançó però segur que és una cançó ben guapa. Quan han vengut
els amics de n’Edu i monpare amb un cotxe molt gros, s’han possat a parlar
fluixet sense mirar-me i n’Edu els ha
donat uns papers, després han obert la porta del cotxe i he pujat darrera. Quan
hem arribat a l’aeroport i a l’escala de l’avió m’ha vengut por i he plorat un
poc, l’amic de Monpare i n’Edu m’ha dit que anar amb avió era com anar en
autobús només que per més temps i m’ha donat una pastilleta perquè dormís. M’he
dormit tot d’una i he somiat que corria per damunt la mar molt aviat com si fos
un cotxe d’aquests de carreres, sentia les cames molt fortes i jugava a botar i
encalçar les ones i els dofins venien i feien voltejades prop meu, després una
balena enorme que semblava no acabar mai m’ha saltat davant i m’he aturat de
preciós que era mirar-la i després he vist una ciutat il·luminada amb edificis
altíssims i jo ja no corria patinava damunt la mar com per una pista de gel
sense que ningú m’empegués i em sentia tant feliç que brillava com una
estrella. Quan m’he despert des de la finestreta ja no es veia la mar sinó
muntanyes i cases petitones. Prest hem arribat a un altre aeroport, hem baixat
de l’avió en que anàvem i quasi tot d’una hem pujat a un altre més petit que en
molt poc temps ens ha duit aquí.
Hem
fet molta via a arribar a aquesta casa des de l’aeroport. Hem vengut amb un
cotxe que manava un home que em mirava molt de dalt a baix, em somreia sense
mostrar les dents i em feia l’ullet pel
retrovisor. Ens esperaven tres homes més ben vestits que parlàvem molt entre
ells i n’hi havia un que suava molt encara que no fa massa calor. Les gotes li
rodolaven pel front i tenia taques de suor a la camisa, em mirava amb el cap
baix amb els ulls molt oberts i després parlava fluixet amb el altres homes.
L’amic d’en Edu m’ha agafat la maleta, m’ha dit que em dutxàs per trobar-me millor
després del viatge i m’ha dut en aquesta habitació tan preciosa. D’aquí a una
estona vendrà a parlar amb mi el senyor de la casa i em dirà que és el que he
de fer. Li faré molt de cas perquè vegi que soc simpàtica i que quan la seva
dona no hi sigui cuitaré dels seus fills perquè no els passi res, aprenguin
coses i estiguin sempre, sempre, contents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)