MELINA

Quan tanc els ulls una estona sempre pens en mon pare i per culpa d’això el cor em torna petit  com un gra de cafè,  llavors els he d’obrir  molt, els ulls,  fins que no puc pus, per saber que no estic dins aqueixa part del meu cap que em fa tanta por, però avui, quan he entrat en aquesta habitació el cor quasi m’ha explotat i m’han vengut  ganes de plorar de tanta alegria. És tan preciosa, està tan ben pintada, és tan com la vull que crec que no podria ni somiar-la. L'únic que em sap greu és no poder compartir tanta felicitat amb en  Roberto, en Miguelito i na Maria José... bé... amb ma mare i els altres també, però  en Roberto és el jove amb qui m’he de casar quan torni a ca nostra, bé…quasi ho és,   mai ens hem dit que érem nuvis, però com m’ha vengut a esperar  quatre vegades i mitja al cap de cantó de l’escola i m’ha acompanyat fins a ca nostra pens que puc dir que ho és. La mitja vegada no la cont sencera perquè va ploure i en Rodriguez un veïnat nostre que té una furgoneta ens va venir a cercar an en Miguelito i a mi perquè al meu poble quan plou els carrers s’omplen tan d’aigua que fan por i son perillosos de veres. En Miguelito és el meu germà petit, té deu anys i... quatre mesos... i dues setmanes justes... bé.... ah! no cont sencera la vegada que fa cinc d’en Roberto perquè aquell dia en Miguelito i jo anaven a la part de darrera de la furgoneta tapats amb una lona, perquè plovia com he dit, i vaig veure en Roberto aturat al cap de canto de sempre tot banyat que m’esperava. Em vaig sentir tant contenta que vaig abraçar en Miguelito fins que em va dir que li feia mal, però com aquell dia en Roberto i jo no arribaren junts a ca nostra només ho cont com mitja vegada. A  Na Maria José també l’anyor molt, és la meva millor amiga vivíem una davant l’altra, les cases eren iguales. Sempre estavem plegades fins que ella se’n va anar a viure a una altra banda i tomaren ca seva i ho deixaren així tot tomat i ple de brutor, Ella encara venia a l’escola però no sempre i com a trista, al final no venia gens però em deixava cartes molt llargues plenes de faltes per davall la porta on deia que viu a una casa molt gran amb criats i tot, no sé si és vera, a l’escola diuen que no, que son pare devia molt per mor de les cartes de jugar però a mi m’és igual i sempre que m’escriu estic molt contenta encara que no em vulgui contar perquè se’n va anar i mumare quan li deman digui que no ho sap i que no hi pensi. Quan na Maria José va deixar de venir escola em va saber greu però no molt, a mi m’agradava anar a escola i passava gust encara que ella no hi fos; quan era com en Miguelito  em costava posar les paraules una darrera l’altra dins el meu cap per poder-les escriure, però després vaig aprendre a imaginar-les com si fossin un dibuix o una fotografia i d’aquell dia em va anar  bé. Ara que he acabat l’escola enyor molt  poder mirar i llegir els llibres que tenia el mestre a la prestatgeria  de la classe, hi havia fotografies de girafes, búfals, goril·les i tota una part dedicada als mamífers marins, balenes, dofins i això... Don Antonio el meu mestre volia que seguís estudiant però a ca nostra havíem d’anar a recollir el cafè a la finca de Don Ignacio i no vaig poder. El cafè que collim és molt bo i les dones que fan feina amb nosaltres diuen que aquí agrada molt, dins la bossa en duc un poc, ( mostra la bossa i treu un mocador amb grans de cafè dins) m’agrada molt l’oloreta que fa, també he duit una pepa de pedaç que em va fer mumare quan era petita, un collar i unes arracades que em va donar na Maria José, un soldat de plàstic que me va donar en Miguelito i una foto de carnet d’en Roberto que ell tenia dins la cartera i que jo li vaig prendre un dia que em va deixar la caçadora per anar a comprar-me un gelat quan m’acompanyava a ca nostra. Ara que guardaré nins i ajudaré amb les feines d’una senyora que no les pot fer perquè ha de treballar a una empresa important, podré seguir estudiant i quan l’acabi aniré la universitat a estudiar zoologia que és la ciència que explica la vida dels animals. A ca nostra només tenim un animal: N’Emilio, és una cussa però quan en Miguelito i jo la trobarem a un descampat on tothom juga a futbol no ho sabíem i li posarem Emilio com un lloro que teníem que es va morir, i després quan ens temerem que no era Emilio sinó Emilia no li canviarem el nom perquè Emilia no ens agradava i a més una cosina de ma mare que ve molt a ca nostra nom així.  A ca nostra quasi no hi cabem quan ve tothom, ens amuntagam cinc al sofà i tres o quatre al llit d’en Miguelito que està devora la finestra i encara hem d’anar cercar dues cadires que hi ha a la cuina que n’Edu va dur de no sé quin bar d’un amic seu, a més d’en Miguelito, tenc un germà gran, n’Edu que ve molt poc i sempre a l’hora de dinar o sopar però tot d’una que arriba es posen a discutir amb mon pare i ma mare s’enfada i en Miguelito i jo anam defora a jugar amb una pilota i quan n’Edu surt ens apunta amb el dit, alça  en Miguelito per amunt i a mi em mira fixament i em diu que si algú em molesta li digui tot d’una que ell li donarà una lliçó. Ma mare sempre em diu que vagi viva amb els homes, una vegada em va dir que els homes tenen una bèstia dedins, que en alguns aquesta bèstia està desfermada i surt quan vol i que en uns altres esta amagada i es més poruga però tots la tenen i que les dones han d’aprendre a viure-hi i també a fugir-ne. Una vegada i només una vegada vaig veure la bestia de mon pare i per això quan tanc els ulls i no puc dormir em passa això que em passa. Va ser un diumenge que mumare i en Miguelito no hi eren perque havien anat amb l’autobús a veure un mercat que feien al centre i jo tenia molta tos i vaig quedar amb mon pare. Estàvem tot sols mirant la tele i ell em va començar a estrènyer d’una forma rara i em va tocar per tot fins que vaig plorar llavor em  va pegar una empenta, em va enviar a la cuina i em va dir que si li deia res a mumare em pegaria tant que em moriria de mal però només va ser una vegada. Quedar tota sola amb munpare em feia por però un dia ell i n’Edu m’esperaven a la porta de ca nostra sense barallar-se, n’Edu em somreia mostrat les dents i monpare mirava enterra i es gratava les mans com si tengués picor. Em varen dir que uns amics seus volien que anàs amb ells per ajudar a gent que no tenia temps per guardar els seus fills petits i per fer totes les feines de la casa. També veren dir que tendria una habitació gran, que podria estudiar, guanyar diners per mi i enviar alguna cosa per la família. Jo vaig sentir com un tros de gel al ventre però vaig dir que si. I estic molt contenta d’haver dit que si.  Mumare va preparar una maleta grossa i va venir molta gent a dir-me adéu...i tothom va plorar molt... mumare la que més. Mumare nom Melina com jo, m’ho posaren perquè la meva padrina es va morir un poc abans de jo néixer i aquest nom li agradava molt i va ser per això que li posà a mumare. Mumare també m’ha contat que era perquè aquest non, Melina, sortia a una cançó d’un cantant molt guapo de quan la padrina era jove, ma mare quasi no s'en recorda de la cançó però segur que és una cançó ben guapa. Quan han vengut els amics de n’Edu i monpare amb un cotxe molt gros, s’han possat a parlar fluixet  sense mirar-me i n’Edu els ha donat uns papers, després han obert la porta del cotxe i he pujat darrera. Quan hem arribat a l’aeroport i a l’escala de l’avió m’ha vengut por i he plorat un poc, l’amic de Monpare i n’Edu m’ha dit que anar amb avió era com anar en autobús només que per més temps i m’ha donat una pastilleta perquè dormís. M’he dormit tot d’una i he somiat que corria per damunt la mar molt aviat com si fos un cotxe d’aquests de carreres, sentia les cames molt fortes i jugava a botar i encalçar les ones i els dofins venien i feien voltejades prop meu, després una balena enorme que semblava no acabar mai m’ha saltat davant i m’he aturat de preciós que era mirar-la i després he vist una ciutat il·luminada amb edificis altíssims i jo ja no corria patinava damunt la mar com per una pista de gel sense que ningú m’empegués i em sentia tant feliç que brillava com una estrella. Quan m’he despert des de la finestreta ja no es veia la mar sinó muntanyes i cases petitones. Prest hem arribat a un altre aeroport, hem baixat de l’avió en que anàvem i quasi tot d’una hem pujat a un altre més petit que en molt poc temps ens ha duit aquí.

Hem fet molta via a arribar a aquesta casa des de l’aeroport. Hem vengut amb un cotxe que manava un home que em mirava molt de dalt a baix, em somreia sense mostrar les dents  i em feia l’ullet pel retrovisor. Ens esperaven tres homes més ben vestits que parlàvem molt entre ells i n’hi havia un que suava molt encara que no fa massa calor. Les gotes li rodolaven pel front i tenia taques de suor a la camisa, em mirava amb el cap baix amb els ulls molt oberts i després parlava fluixet amb el altres homes. L’amic d’en Edu m’ha agafat la maleta, m’ha dit que em dutxàs per trobar-me millor després del viatge i m’ha dut en aquesta habitació tan preciosa. D’aquí a una estona vendrà a parlar amb mi el senyor de la casa i em dirà que és el que he de fer. Li faré molt de cas perquè vegi que soc simpàtica i que quan la seva dona no hi sigui cuitaré dels seus fills perquè no els passi res, aprenguin coses i estiguin sempre, sempre, contents.