ANDREU VIDAL
LLUC MAJOR
La dansa de dos mots
fets tan sols de tardor
i de seda i de no-res
(Paul Celan)
Aquells homes trencaven
amb voluptuosos garfis
les barres de gel
-recordes, un
per un, tots els sorolls
del seu ofici.
Tenies les mans petites
i algunes pors
concretes
i fosques,
tenies catifes, pitxers, graons,
cisternes vestides de molsa
i culleres de fusta
per enfuriar els silfs i les abelles;
et calia l'aventura,
et calia, vull dir
que t'era lícit, aleshores,
perdre els teus ulls
entre els estranys noms
dels astres,
palpar, amb dits porucs,
les nítides fotografies
de les persones mortes
o obrir amb violència -instal·lat
entre l'espant i l'èxtasi. les cortines
de llengües blaves
i brunes
rera les quals suposaves
els més hòrrids caus de bruixes.
Gràcies al teu reduït volum
podies amagar-te
amb facilitat;
tenies armes
i enemics avolíssims,
bicicletes
de tres rodes
i abundància de donzelles
per alliberar.
Tenies les mans
tan inhàbils com ara
i la mateixa cal·ligrafia
tremolosa.
