TOKIO BLUES

La veritat és que ja no recordo el rostre de Naoko. Conservo un decorat sense personatges.

Encara que, si em prenc el temps suficient, puc reviure la seva imatge. Les seves mans petites i fredes, el seu pèl llis, tan bonic i agradable al tacte, els lòbuls de les orelles, suaus i carnosos, i la piga que tenia sota; l'elegant abric de pell de camell que solia portar a l'hivern, la seva costum de mirar fixament als ulls quan feia una pregunta, el lleuger tremolor que, per una o altra raó, vibrava en la seva veu (com si estigués parlant a la part alta d'un turó escombrada per un fort vent). En sobreposar aquestes imatges, el seu rostre emergeix de sobte. Primer es dibuixa el seu perfil. Potser perquè Naoko i jo solíem caminar l'un al costat de l'altre. Per això el perfil és el que primer emergeix en el meu record. Després ella es gira cap a mi, em somriu, decanta el cap, em parla i em mira fixament als ulls. Potser esperava veure-hi el rastre d'un peixet que creuava, veloç com un llamp, el fons d'un safareix d'aigues cristal.lines.



Haruki Murakami