SOPAR A CASA DEL SENYOR LEVÍ

Veronese (Paolo Caliari) (1528 - 1588)

En acabar el meu sopar,

tretze metres per cinc i mig,

monstruosa tasca, però bastant ben pagada,

van sorgir les preguntes de sempre:

Què signifiquen tots aquests estrangers

amb els seus alabarders? Vesteixen

com heretges, o com alemanys.

¿Li sembla normal

pintar a sant Lluc

amb un escuradents de dents a la mà?

Qui li va ficar al cap la idea

d'establir moros, borratxos i pallassos

a la taula de Nostre Senyor?

Hem de suportar a un gos

ensumant, a un nan amb una cotorra

i un mameluc sagnant pel nas?

Senyors meus, vaig dir, he inventat

tot això per al meu propi plaer.

Però els set jutges de la Santa Inquisició,

deixant onejar al vent les seves túniques de seda vermella,

murmurar: No ens convenç.

II

Sí, he pintat quadres millors,

però aquest cel mostra colors

que no trobareu en cap cel

que no hagi estat pintat per mi;

em complauen aquests cuiners

amb els seus llargs ganivets de carnisser,

i aquests homes vestits amb caputxes

adornades de pell, amb plomalls

de plomes de garsa,

amb turbants esborradures de diademes

i perles, i què dir

de la gent emboçada

pujada als sostres més distants

dels meus palaus de façana d'alabastre,

recolzades en els parapets a una alçada de vertigen.

No sé el que busquen. Però no us miren a vosaltres,

ni tampoc als sants.

III

Us ho he dit una i altra vegada:

No hi ha art sense plaer.

Això és cert fins i tot en les interminables crucifixions,

els diluvis i les matances d'innocents

que em demaneu que executi,

no puc imaginar per què.

De manera que quan els sospirs dels crítics,

les subtileses dels inquisidors

i les indagacions dels mestres

van ser massa per a mi,

vaig rebatejar el meu sopar

i vaig decidir anomenar- lo

Un sopar a casa del Senyor Levi.



hans magnus enzensberger: der untergang der titanic