DEWEY DELL. Collíem cotó solc avall i els boscos s’acostaven cada vegada més. Collíem cap a l’ombra secreta, amb el meu sac i el sac d’en Lafe. Jo deia ho faré o no ho faré, deia: si vol dir que no ho he de fer, el sac no serà ple i tornaré seguint l’altre solc, però si el sac és ple no ho podré evitar. I continuàrem collint cap a l’ombra secreta i els nostres ulls es negaven plegats i les seves mans i les meves mans es tocaven i jo no deia res. Vaig dir: “Què fas?” i ell va dir: “Ompl el teu sac”. Així, idò, era ple quan vam arribar al capdavall del solc i no ho vaig poder evitar. Va ser perquè no ho vaig poder evitar. Llavors vaig veure en Darl i ell ho sabia. Va dir que ho sabia sense paraules com em va dir que la mare anava a morir sense paraules. Jo sabia que ell ho sabia perquè si hagués dit que ho sabia amb paraules, no hauria cregut que havia estat allà i ens havia vist. Però va dir que ho sabia i jo vaig dir “Ho diràs al pare, el mataràs?” sense paraules vaig dir-ho i ell va dir “Per què?” també sense paraules. Jo no crec que ho fassi en Darl. Seu a taula amb els ulls més enllà del menjar i de la llum, plens de la terra extreta del seu crani i els forats plens de la distància més enllà de la terra. I per això no li puc parlar amb coneixença, amb odi, perquè ell ho sap.


Mentre agonitzo William Faulkner
El bes Odd Nedrum